"Alienor d'Aquitaine" de Regina Pernoud. Edicions "Lo libre de pòcha" N°5731. Despaus legal: julhet de 1983. 365 paginas.

Es un libre que voliái legir desempuèi bèl briu. Mas coma totòm soi tengut, amai secutat, per la manca de temps. Lo temps passat a legir la literatura nòstra, lo pòdi pas passar a legir d'obratges d'istòria. Atanben quand l'escasença se presenta manqui pas de me congostar a anar far un torn dins lo temps passat. E quand se tracha d'istòria nòstra, mai que mai del nòstre "Edat d'Aur" que foguèt l'Edat Mejana; alara aquí soi a mas pèças.
Regina Pernoud es cartista. La brèva biografia balhada en presentacion de l'obratge nos ditz que faguèt sa tèsi de doctorat subre l'istòria del pòrt de Marselha al segle XIIIen. Cal notar que l'istoriana passèt son enfància dins la capitala provençala çò que li donèt, probablament, lo gost de ne saupre mai sus sa vila d'adopcion (nasquèt -la paura d'ela- a Château-Chinon). Damatge qu'aquela tèsi reescricha e presentada d'un biais vulgarisator siá pas jamai estada publicada. Auriem agut atal a posita un estudi sus aquesta temporada istorica mal coneguda de Marselha.
O disi tot d'una: Regina Pernoud a l'engèni de la sintèsi istorica.
Aquela biografia d'Alienor d'Aquitània es remirablament escalcida. Ademai la presentacion e l'engimbradura de l'obratge son claras e intelligentas. Abans cada capitol del libre se trapa en exèrga un tèxte de trobador occitan. Es
un pauc la mendra de las causas quand se tracha de retrachar la vida d'una reina occitana que tronèt successivament suls reialmes de França puèi d'Angletèrra. Per çò qu'aquò's la realitat: Alienor d'Aquitània èra una reina occitana. Sa lenga e sa cultura èran totas occitanas. Doblidessem pas qu'èra la felena de Guilhem IX de Peitius, lo primièr dels trobadors.
Disiái pus naut que lo libre de Regina Pernoud èra tras que professional e capitat dins l'ensems. Ça que la una causa sembla tafurar amai embestiar l'autora: es justament l'occitanetat d'Alienor d'Aquitània e l'independéncia del comtat de Tolosa a n'aquesta epòca. Òm sentís a la legida de l'obratge lo jacobinisme recurent de l'istoriana qu'amaga mal sos sentiments anti-occitans. Per exemple jamai non ditz pas quina lenga parlava Alienor d'Aquitània se que non un còp quand retracha las retrobalhas de la reina occitana de França amb son oncle Raimond de Peitius dins la vila d'Antiòcha en Palestina. Aquí es plan obligada de reconeisser qu'Alienor es urosa de se retrobar dins una cort ont se parla occitan e ont la lirica dels trobadors fa flòri. Sus aqueste sicut de l'arribada d'Alienor e de son espós Loís lo
VIIen a Antiòcha escrich que lo rei de França "se sentiguèt estraviat de las parlicadas de la neboda amb son oncle dins aquela lenga occitana que compren pas". Es tanben contrencha de notar que la lenga del fils mai besiat d'Alienor, lo Ricard escaissat "Còr de leon", es mai que tot un rei occitan d'Anglatèrra que coneis pas un mot d'anglés quand se va far coronar al delà de Mancha. D'alhors en Anglatèrra i demorarà pas. Regina Pernoud nòta
atanben que Ricard Còr de Leon es, coma son reire-grand, trobador. Mas aquò rai! òm pòd admetre que las questions lingüisticas son secondairas per una istoriana formada a l'escòla franchimanda e probablament catolica (per ela Innocent III es un papa energique). Mas Regina Pernoud a tanben una apreciacion tota subjectiva dels eveniments istoriques grands e pichons. Escrich a prepaus de las relacions conjugalas entre Joana la filha
d'Alienor e Raimond VI de Tolosa: "Mas tot comptat e rebatut, l'eissida non podiá èsser urosa. Raimond VI, al rebat de son paire, èra pas qu'un grossièr personatge que la vida publica pas mai que las accions privadas rebrembavan pas en res çò qu'èra l'ideal del cavalièr cortés". Pus luènh encara e sempre a prepaus de Raimond VI: "Menava una vida de gorrinària e se trapava sens relambi en contèsta amb un o l'autre de sos vassals que lo dedich de paraula èra a cò d'el una tradicion de familha (sic)". De fach çò que pòt pas engolir Regina Pernoud es l'independéncia de Tolosa. Amai podem pensar saupre d'ont ven aquel ressentit de la part de l'autora que s'identifica un pauc tròp a son sujecte de biografia qu'es Alienor d'Aquitània. Aprenem per exemple que se Ricard Còr de Leon foguèt fach presonièr en tornant de Palestina es indirectament per en causa de la podença del comtat de Tolosa e de sa sobeiranetat totala. Abans de n'anar naufregar en mar Adriatica e que son illustre passagièr se fague agafar per Leopòld d'Austria, lo naviri que carrejava Ricard Còr de Leon foguèt un moment donat en vista de Marselha, mas: "Foguèt question d'i costejar, pr'aquò lo rei preferiguèt melhor d'aver pas a travèrsar los territòris del
comte de Tolosa, Raimond de Sant Gili, traidor de tradicion". Lo fach, pels comtes de Tolosa d'aver pas jamai tengut compte de la susareinetat formala que los ligava als reis vesins es interpretat partidariament per l'istoriana
coma una traison contunha. Alavetz, l'independéncia tradicionala de Tolosa ven per ela una traison de tradicion familhala. Una mena de tara cogenitala que ne patiriá l'Ostal de Tolosa. Quand se sap cossí los ligams feudals èran
de contunh remetuts en causa a n'aquela epòca (son libre es pas qu'un capelat de traisons de tota mena) òm pòt pas que deplorar aquela parcialitat obsessionala de l'autora.
Çò dich Regina Pernoud "los dediches de paraula èran a cò dels Raimond una tradicion de familha", mas es d'un autre latz obligada de notar (amai se passa lis sus l'afar) pagina 288, que "Saladin aviá agut l'escasença de pagelar, a cò de Ricard, l'un aprèp l'autre l'enemic cavaleirós e lo partenari impulsiu que l'ira podiá rendre feròce. Vaquí qu'un jorn, despacientat qu'èra de veser las negociacions trigossar en longor, faguèt pas massacrar, al mespres de sa paraula, tres mila prisonièrs faches a Sant Joan d'Acra e que Saladin èra dispausat de recrompar".
Es Regina Pernoud que balha l'imformacion e non pas ieu. Que sapie los Raimond son pas jamai estats de criminals de guèrra. Al contrari l'istòria retenguèt d'elses que faguèron tot (anguèron fins a s'imiliar) per evitar la guèrra, totas las guèrras. Tres mila òmes estacats e escotelats coma de polets quantas tonas de sang aquò fa? Aquel episòdi istorique que coneissiái pas pròba qu'òm a pogut èsser rei occitan d'Anglatèrra, trobador de lenga nòstra e lo piège dels assassins. Me dirètz qu'aquò es l'istòria e qu'erem alara a l'Edat Mejana. Aquò rai! pr'aquò amai a n'aquel temps lo monde ploravan e aimavan. Mas tornem-ne al libre per dire qu'aqueste se legís coma una vertadièra sagà familhala e qu'es un plaser de l'aver dins las mans.

Sèrgi VIAULE