150 ans puèi o Occitània a tres tempses
Robert Lafont - Occitània n°149, setembre-octobre de 2006 / n°150 novembre-decembre de 2006
Ai prepausat, dins lo numèro
de junh passat d'aquesta revista, de far de 2007 una "annada
Occitània". Gustau Aliròl accèpta la proposicion,
mas vei venir las dificultats. Ieu tanben. La principala es que los
occitanistas son ja engatjats dins la preparacion del 17 de març
d'aquel an ont devon celebrar, a Besièrs après Carcassona
la nòstra lenga en reviscol. Mon idèa lor fa un fais de
nòu a portar. E puèi benlèu qu'an pas
vertadieirament pensat a la sonada que lor fa la chifra de l'annada.
En 2007, a Besièrs! Dins la
ciutat que foguèt fa ja just cent ans lo centre de la
revòlta, legendària tant coma istorica, del mond de la
vinha lengadociana contra l'Estat central ! 1907 es lo moment ont lo
pòble occitan ven al rencòntre de la Renaissença
proclamada cinquanta ans abans a quicòm près, en son nom
pels felibres, e ont lo Felibritge , tengut per Mistral a la cadena de
sa glòria immobila, respond per l'abséncia. Mentretant
lo Catalan Maragall manda per San Joan la crida : " Miracle! Gent d'Occitània, l'esprit d'Oc s'ha despertat ! ". Es l'axe entorn del qual una esperança collectiva vira e tomba d'un còp a la desesperança.
Es la de nòstra desfacha
d'istòria acceptada, l'an de nòstra vergonha.
Perqué pas clamar, cent ans puèi, que de la desfacha
remontam.? Lo moment a Besièrs es favorable. Los
vinhaièrs son a se trachar de recomençar la lucha per la
vida del país. Es pas l'an son que d'una celebracion de la
lenga. Es un anniversari per un pòble.
Pr'amor que preni la paraula,
ezcusatz, parlarai de ieu. Ieu, despuèi d'an e d'ans
espèri l'escasença. L'esperavi a la Sala, o dins las
vinhas de Lengadòc, sus l'Esplanada de Montpelhièr un
vintenòu d'abril, sul Larzac en 1973 e 2003, a l'Adrech dins la
minièira, en boca la lenga elegida e'n man la bandièira
dessenhada a mos catòrze.
Pas vosautres, amics, non ?
Torne doncas prene ma vista de
nòstre movement renaissentista coma o ai ja fach, en tres
tempses successius. Escusatz le tornarmai. Es per una clartat que me
sembla ara d'esclatar.
Robèrt Lafont
Temps un : la gloriosa cagada
1907 es la primièira de las datas fatalas:
aquel an los que se son diches "primadièrs" d'un movement
popular viran l'esquina a lor pòble. Après, i a pas pus
res a far. En 1909, lo grand projècte "nacional" felibrenc
s'engrunarà dins lo ridicul de la Santa-Estèla de
Sant-Gèli. En 1914, sus l'ataüt del grand profèta
mòrt e sul messatge eidracat, la Grand Guèrra
engolirà tot. Aital s'acaba nostre "Temps Un", temps de la pus
granda cagada nacionalitària qu'aja facha lo sègle
dètze-noven, dich de las "nacionalitats". I aurà son que,
vint-e-cinc annadas pus tard, una ceremoniá sepulcrala sota las
estèlas passidas d'un vièlh marescal reaccionari.
Cal dire, en defensa dels felibres, pecaire !
qu'avián pas la tasca de bon biais. Lor "Renaissença" la
pensèron e la menèron coma poguèron dins un
blòt d'unanimitat francesa que los condemnava d'avança.
Blòt de betum estatal que data de l'Ancian Regin e
qu'après la refondacion de la Nacion dins lo jacobinisme, lo
Primièr Empèri acaba d'armar dau fèr de la
centralizacion absoluda. Blòt mental del còs ciutadan, a
l'esquèrra borgesa coma a la drecha reialista. Degun que
pòsca concebre un autonomisme provincial, Degun qu'aja pas la
cervèla departamentalizada : Malhana, Boca-dau-Ròse,
anóncia Mirèio. Per cimèl de l'impossible, al
quite país del Felibritge e dos ans abans sa naissença,
la revòlta populara provençala contra lo còp
d'Estat del dos de decembre es estada escrachada.
Los felibres escrivon dins una França
ipèr-centralizada, nacionalista e imperialista a tot
pèrdre, dins una negacion de tota varietat intèrna E mai
al moment de fúria de la borgesiá capitalista qu'es per
establir a París la pompa de l'economia de tot lo
territòri, e comença la destruccion de tot pòl de
desvolopament periferic. E la debuta databla de çò que
deviam sonar lo "colonialisme interior". Auriá calgut de
gènis politics per lo combatre. Aguèrem de cigalas.
Los felibres escrivon coma las cigalas rasclan lors
miralhs... Filhs del Romantisme europèu, concebon lor
ròtle coma une redempcion de la lenga per
la pluma. Pluma literària, s'entend. Lo ciment francés
los empacha d'imaginar un usatge linguistic sociau, administratiu,
escolar, o simplament de relacions epistotàrias;
S'escriuràn longtemps entre eles dins lo francés plan
ortografiat qu'an aprés a l'escòla dels borgeses e
obligaràn los fraires catalans a lor escriure dins aquest
lengatge, lor adversari dirècte e dominador
D'aquí la paradòxa que los
cordelarà. Apartènon a la part (digam 20% al mai) de la
populacion francesa que sap lo francés, l'escriu e lo
legís. Lor public natural, que lor cal educar, es plegat tot
dins l'oralitat dialectala occitana. E illetrat. Lo sol mejan per eles
de menar lor mission escricha es de passar per l'alfabetizacion
francesa, que justament nega fins a l'existéncia de lor lenga.
L'embolh màger serà una question de
sistèma grafic. Dins una evolucion normala sostenguda d'un us
social generalizat, la lenga d'òc aviá antan adaptat la
grafia latina eiretada a sa fonologia pròpria. Aquel
sistèma de normalitat escricha es conegut e respechat fins als
primièrs ans del sègle setzen (mai que mai en
Provènça !) pels notaris e totes los escrivans
administratius. A partir de la rompedura que marca definitivament, o
quasiment, l'Edicte de Villers-Cotterêts, aquel sistèma
s'aprigondís dins l'oblidança. L'escrich occitan, qu'es
pas pus que literari (subretot poetic) a per sola solucion per
èstre ipoteticament legible, de passar pel sistèma
francés, produch d'una fonologia d'oïl plan diferenta de la
d'òc. Se presenta coma una varietat (segon los autors) de
"mostres" de contaminacion sistemica.
Malgrat los "provençalistas" del sègle
dètz-ochen, que los an precedits en restaurant la glòria
dels trobadors, los felibres, aquel sistèma autentic, lo
comprenon pas. Dins lor idèa de bastir una nòrma, apondon
lor incompeténcia istoricament fonccionala a l'incapacitat d'un
public avenidor que l'escòla embarrarà dins lo
sistèma francés. Las disputas graficas que se
lèvan a lors entorns son sus de menudalhas, a l'interior del
contra-sens general del mostre francògrafic, l'ourtougrafìo prouvençalo.
Es amb aquela aisina bestòrta que los
Renaissentistas van ensajar de bufar un esperit de reviudança
linguistica a lor "pòble." Rencontraràn en de mai
l'empacha de la dialectalitat, qu'an pas tanpauc los mejans de
resòlvre. Sol Honnorat aviá comprés quicom al
problèma d'escritura reviudada. Mistral jove èra estat un
moment convençut per el. En 1854, amb la creacion del
Felibritge, Romanilha e Mistral meton Honnorat a la cròta.
Un pas cap a una normalizacion sus l'espandi que
revindican, sols los felibres de la tresena generacion (Devoluy e
Ronjat) lo faràn. Mas en proclamant lo "mistralenc",
valent-a-dire lo sota-dialècte periferic d'Arle e d'Avinhon, "lengo naciounalo dóu Miejour".
Decision que toquèt pas jamai tèrra ni pòble e
demorèt intèrna a l'associacion. Èra un pas per
s'embroncar.
Aital, lo Felibritge s'avançava dins lo
sègle de sa naissença en apondent una error fondamentala
sus sa fonccion sociò-linguistica a una incapacitat de trobar
una ascla de las mendres dins lo betum francés, condemnat a un
reformisme inoperant del centralisme francés, aliat en soma de
sa desfacha. Aquò fins a las tres datas que marcan sa "fin
d'istòria": 1907, 1909 ,1914 .
Se se vòl anar al fons de la desfacha
felibrenca, ai totjorn pensat que cal prene l'amira del 22 d'agost de
1866. Es lo jorn d'estiu escalugant e de terribla solesa ont dins lo
cambron d'un ostalet del vilatjon de Malhana, Bocas-del-Ròse,
Mistral escriu La Coumtesso. Ponch d'arribada d'un possible segon
çò que se passa en Euròpa.. Lo poèta se
sentís portat sus l'ondada de l'istòria e la prima dels
pòbles . Apartèn a la classa dels intellectuals liberals
qu'alestisson l'esvelh de las nacions somesas. A per garents al sieu
los istoriadors romantics e la pròva immensa d'una civilizacion
sagatada al sègle XIIIen per la crosada francimanda, la
literatura dels trobadors e un usatge linguistic viu que
l'enròda e que pòt montar aperaquí a dos
parèlhs de milhons de voses.
Fa cinc ans qu'a rencontrat la Renaissença
catalana que li a fach sautar una frontièira. Viu un somi de
conspiracion garibaldiana que parteja amb Balaguer. Catalonha
bolhís, çò sembla, d'esperit nacional sota la
joata espanhòla. Balaguer exilhat es aquí tocant, en
Avinhon. Lo Malhanenc, pòrta barrada e contravents tirats,
entamena, non pas benlèu al nom d'Occitània tota, mas al
nom de Provença, sòr de Catalonha., lo cant de
Liberacion: "Penjarian pièi l'abadesso..." Lo refranh usa d'un plural que cal saber legir: " A! se me sabien entèndre".
Las precaucions posterioras nos devon pas enganar. Los simbòls
son sempre pus clars que los discorses. La Comtessa es França..
Lo nacionalisme de las respelidas europèas va a la
revòlta per l'independéncia. Melhor s'es armada.
Mas dins lo plural, i a tragicament degun, ni un
pòble, ni d'eleits despertats, ni un ponhat de felibres. Se
pòt rire, a la Daudet, de la tartarinada.
Se pòt tanplan i veire un coratge lèst a virar
a la dolor secrèta. Lo Felibritge es una plaga sota l'ipocrisia.
Tot comptat, e'n pensant que los felibres faguèron pasmens una
literatura qu'a daverat lo prèmi Nobèl, omenatge rendut e
resèrvas fachas a la persona de son Mèstre, li acordarem
que foguèt una gloriosa cagada.
Entremièg e prefaci
L'entremièg de Temps Un e Temps Dos es fach
d'un pòst-scriptum e d'un prefaci que se seguisson e
s'entremesclan. Lo pòst-scriptum es dins la França
esclapada e un nacionalisme de vencuts: lo 8 de setembre de 1940 lo
messatge d'un marescal vièlh cap de l'Estat a un Comitat
Mistral. Lo Felibritge n'a la fèbre. Lo vaquí embarcat
dins una Revolucion Nacionala, au servici d'una nacion qu'es pas la
sieuna secrèta, cotria amb la vièlha drecha francesa de
l'Afar Dreyfus, e que naufragarà dins las aigas pas lindas de la
Collaboracion amb l'enemic de França. Per pas ges d'avantatge
concrèt. Lo Felibritge jòga las prolongacions, mas per
badar.
Lo prefaci es dins las annadas trenta. Es un afar
d'ortografia interior al Felibritge. Dos mèstres d'escòla
de la Republica, Prospèr Estiu e Antonin Perbòsc
decidisson de tornar grosso modo al sistèma occitan autentic
d'abans lo sègle XVIen. Peta la chavana, lo Felibritge s'estripa
entre partit vièlh de l'o e partit nòu de l'a. Mas son
assèti administratiu tristonet bolega pas ; los dos reformators
seràn majorals. Sus aquò, es per intervenir un autre
felibre, d'en primièr resistent a la renovacion, Loís
Alibèrt. Aqueste a una cultura filologica solida e'n se
convertissent al sistèma Estiu-Perbòsc, lo melhora . La
tempèsta suls grafèmas se fa triangulara. De bon
comprene, lo pòble d'òc demòra estrangièr a
aquela guèrra fanatica de consonantas per iniciats. Legís
pas mai sa lenga qu'aperabans, e sa lenga, a començat a la
pèrdre. Lo tèrratrèmol social de la Guèrra,
en passant sus las resultas de la campanha acarnassida de francizacion
escolara, a fach de
trauques gròsses dins l'oralitat eiretada. La consciéncia
identitària a reculat, s'aviá pas jamai existit. Per
l'immensa majoritat dels Occitans lo "patés " es destinat a
disparéisser. N'es a venir un "usatge anterior", mantengut pels
vièlhs de tant que moriràn pas.
Pr'aquò la batèsta ortografica es de
prene dins son fons inapercebut per quicòm mai qu'un afar
d'escritura. Es un efièch de vesinatge de la "Renaixença
catalana". Aquesta a capitat socialament e politicament. En 1913, son
primièt poder autonomista conquistat, la Mancomunitat,
oficializa la reforma de Pompèu Fabra, que fa del catalan una
lenga modèrna unificada.Quand lo general Primo de Rivera, en 1923, plega Espanha a sa dictatura
militara e centralista, los intellectuals catalans començan a
prene lo camin de l'exilh. Fins a 1930 s'amistançaràn amb
sos òstes de Lengadòc. Pren alara sa cara un doble
pan-occitanisme, ont son vistes ensems païses catalans e occitans.
En Occitània, demòra l'afar de
qualques òmes, concernís pas qu'una part menora del
Felibritge que lèu se destriarà d'el. En Catalonha, amb
lo retorn d'exilh es per seduire qualques grands intellectuals e
politics. Demèst eles, l'amic d'Alibèrt, Josep Carbonell
i Gener, qu'aculhís dins sa revista l'Amic de les Arts
d'escrivans coma Dali e Lorca. Carbonell apartèn a la grand
borgesia qu'a fach la Lliga Regionalista e lo nacionalisme catalan de
drecha. Quand, en 31, l'autonomisme s'associarà a la causa de la
Republica, serà pasmens director a la Generalitat de Catalunya
de l'"Oficina de Relacions Meridionals". Es aquí que la
Gramatica d'Alibèrt serà publicada. Fach important: la
nòrma occitana tala coma s'es generalizada uèi es
aquí contenguda e fixada.
Dins lo moment, un occitanisme politic es nascut sul modèl nacional catalan. Carles Camprós li dona una forma
federalista intra e internacionala, ideologicament
acceptabla en
França. Mas se pòt pas dire qu'aja encara rencontrat un
public. Demòra tan clandestin coma lo felibrisme. E la
guèrra civila d'Espanha va far disparéisser lo
catalanisme meteis. En 39, que s'acaba, la segonda guèrra
mondiala seguís sens tardança, plan pièger que la
primièira, borrola tempestosament los equilibris socials.
Poiriá èstre la fin del somi mistralenc. Paradoxalament,
serà la dobertura de nòstre Temps dos.
Temps Dos : la remonta cracinanta
Se podiá pensar que la lenta agònia
del Felibritge e son error màger del temps de l'Ocupacion
aurián rendut impossible un vam de nòu. De res
n'èra.
Sa quita mediocritat salvava la vièlha associacion. Los
occitanistas agropats dins la Societat d'Estudis Occitans avián
jogat eles , dins lo borbolh que precedís e acompanha la
Liberacion, l'aliança amb las fòrças de la
Resisténcia, principalament las comunistas. Los menaires d'aquel
jòc èran los dos mètges tolosans Camil Solar e
Ismael Girard, qu'avián de longa data preparat un Institut
d'Estudis Occitans sul modèl creat per la Mancomunitat
barcelonina, e qu'avián lor experiéncia catalana,
probablament insufisenta de distància e d'analisi, mas ardorosa.
L'I..E.O. espelís dins la Tolosa de la
Liberacion sus un front novator enemic de las vièlhas
institucions sentidas coma raccionàrias incorregiblas,
l'Acadèmia dels Jòcs Florals e lo Felibritge. Per o far
brèu, digam que los eveniments positius d'un temps nòu se
seguisson alara : la reconoissença d'utilitat publica de
l'I.E.O., las tres emissions de Ràdio Tolosa que li son fisadas,
l'espelison dins tota Occitània d'una nòva generacion
(èra la mieuna) que respond a la crida tolosana, las revistas
que respelisson. A l'orizont vesin, en 1951, la famosa lei qu'un
socialista, Deixonne, agantat un pauc malgrat el, cobrís de son
nom, es votada a la ventvòla, crestada de çò
important per la reaccion centralista qu'aviá esvelhada. Es una
victòria mai que mai simbolica, mas la primièira
despuèi 1854, e dins la victòria i a l'expression
oficializada de "lenga occitana". Sufiriá a far parlar de temps
dos.
A veire, ara, las causas coma devián anar, ne
soi a jutjar que la creacion de l'I.E.O. èra una iniciativa
fòra temps e fòra logica d'istòria. Èra lo
rebomb del modèl I.E.C.. Mas I'.I.E.C. èra estat creat
per Enric Prat de la Riba al cimèl de la pojada d'un
nacionalisme borgés, amb l'ajuda d"'una societat conscienta de
son idenditat, a plen dins son creis economic e provesida d'una lenga
modèrna d'us generalizat. Podiá de mai s'avalorar de
grands especialistas dins divèrsas sciéncias e d'una
ajuda publica consequenta. L'I.E.O. naissiá amb l'ajuda d'un
partit d'esquèrra quitament pas al poder, d'un nacionalisme
francés atissat per l'esperit de Liberacion, dins lo moment de
restauracion d'una Republica centralista, sens ges de societat a son
servici, sens ges de subvencion publica ( e
n'auriá pas d'un brieu). L'Universitat francesa s'èra pas
duberta encara a l'estudi de la matèria occitana : d'ela
vendriá pas d'un moment cap cercaire qu'onorèsse la
vocacion afortida de recèrca. Aviam agut de victòrias,
mas res que sostenguès un percors ascendent. Aviam tot
bèl just renovat la "mission impossibla" que s'èra donat
lo Felibritge. Visqueriam aital qualques annadas.
E venguèt lo temps d'una nòva
generacion al govèrn, la mieuna. Semblava evident qu'aquela
mission, la caliá adaptar als tempses e fondamentar de
nòu. Aviái dins lo temps de la guèrra e dins un
gabinet de Prefècte a la Liberacion pensat que caliá
podar a la rasic, pr'amor que la coiraça de França
s'èra revelada sens ascla e renovada recentament d'un vam de
civisme patriòta. Èra d'alhors l'assèti dels
estatuts ipèrfranceses que Girard nos aviá redigits. En
partent d'aquí, se podià trachar de rejónher lo
corrent regionalista e mai federalista qu'aviá viscut sota la
Republica centralizada jacobina, e tanplan la critica de las
disfoncions de l'Estat que començavan a far d'economistas e de
politics esclairats. Lo projècte se podiá resumir aital :
ne finir amb la falsificacion autoritària bonapartista e
centralista e retrobar la democracia territoriala fondatritz de la
Nacion França. D'istoriadors d'esquèrra devián
puèi confirmar l'analisi. Era aquò ja lo "refondar
França" que deviá èstre de mòda dins los
ans setanta.; Cal en de mai plan notar que podiam pas pus jogar sus ges
d'avenir previsible del catalanisme. Espanha èraa devenguda una
preson. Franco aviá interdich lo catalan publiuc e mai la
sardana!
Butat per Fèlis Castan, lo grand amic e aliat
d'alara, prenguèri de l'I.E.O. lo secretariat general sus lo
motiu d'una critica del vièlh nacionalisme felibrenc, illusion
gausida,, embarrada al secrèt de consciéncias
tòrças e sota una ipocrisia de las màgers.
Francés Fontan en qualques ans deviá me provar que
m'enganavi. Aquel teorician d'una granda abstraccion de pensament,
doctrinari a talh de cotèl,.veniá de nos arribar
après una escorsa complicada de drecha a esquèrra,
desprovesit del tot de lenga e de cultura occitanas. Prepausava son
pannacionalisme etnista. Del marge social ont viviá, èra
lo primièr en data a donar a l'occitanisme la tòca
publica de l'independéncia nacionala. Consí? La teoria
dels mejans èra remplaçada per la fisança dins una
logica ideala d'evolucion.
L'independéncia mondiala de las nacions etnicas deviá assegurar la patz universala.
Fontan ganhèt un pecic de partidaris occitans
e amb l'ajuda de Girard, o cal dire, faguèt petar dins un acamp
de l'I.E.O. la bomba ideologica. Se
descobriguèt alara que de fondators de l'organisme lo
rejonhián, a condicion naturalament de pas ne far profession
publica. La teoria a la volada esposava lo somi impenitent escondut.
L'I.E.O. cabussava emborniat a la palun del felibrisme.
Del meteis temps que criticavi lo nacionalisme, me
preocupavi de trobar a l'I.E.O.una dralha d'avenir e un
prètz-fach digne d'una ambicion primièira. Foguèt
la proposicion argumentada d'una granda enquista sul comportament
linguistic dels Occitans. De metòdes nòus,
d'abans-gàrdia dins l'actualitat mondiala, de sociò e de
psicòlinguistica, permetián, çò semblava,
d'iniciar una terapia de la "vergonha". Lo projècte èra
estat aculhit amb estrambòrd, de primièrs cercaires se
senhalavan. Mas en qualques meses l'aparèlh reguitnèt.
Èra evident que los occitanistas avián paur que
l'enquista revelès una situacion de perilh e lor isolament
social. Preferissián la messorga aparaira a la vertat coratjosa.
Al fons, aquesta mesfisança s'apariava al somi nacional retrobat.
Privat de la fòrça d'organisme,
podiái pas gaire avançar. Lo projècte
cabussèt. Deviá se reviudar vint ans pus tard quand
aguèri en Universitat los mejans de l'entamenar. Foguèrem
alara dins lo corrent general dels estudis de diglòssia qu'aviam
bèles primiers dessenhats vint ans abans.
D'aquel doble saut en rè uèlhs
bendats, l'I.E.O. moriguèt pas. Calguèt una autra
espròva. Sota la butada d'un occitanista de drecha mas de tria
e grand resistent, ancian deportat, grand catalanista tanplan,
Pèir-Loís Berthaud., a qui deviam la lei Deixonne, un
interés se creava pels afars economics. Berthaud, al moment de
la descoberta del gas de Lac, pensava s'ajudar del capitalisme regional
d'Aquitània. Girard prenguèt son còche.
Pro descorat d'I.E.O., los daissèri crear son jornal en
març de 1956, una nòva Occitània. L'entrepresa
virèt cort. Berthaud moriguèt a la subita de la
malautiá de còr qu'aviá menada de deportacion..
Girard contunhèt Occitània, de mai en mai en mediocritat
bufèca.. Fins que...
Fins que tot se reversèt. Aviái dins
una relacion a l'organisme prepausat bèl primièr una
dobertura economista dels estudis. Foguèri generosament aprovat.
Mon analisi, la renegui pas. La necròsi socio-economica del
Miègjorn de França crebava los uèlhs. Se salva pas
de la mòrt la lenga d'un país que morís. Sus
l'argument, volguèri que nòstra revista OC
dobriguès lo talh en 1961.
Èra un pauc tard. Occitània
s'èra consomida, mas aviá compromés politicament
l'idèa e lateralament ieu tanplan.. E tre la debuta de la
nòva aventura, aviái agut l'oposicion ferotja de Castan,
l'empuraire fins aquí per bona part de çò que se
pensava a l'I.E.O. Lo repic de nacionalisme occitan l'aviá pres
de front coma a ieu, mas ara èra ma causida economista que lo
rebutava e lo faguèt desmissionar de sas foncions.
Atribuiguèri dins lo moment sa posicion a son
apertenéncia al Partit comunista qu'èra luènh
d'aver descobèrt encara sa rega regionala. Aquò
èra probablament verai, mas Castan de fach replegava
l'occitanisme sus una doctrina purament culturalista que deviá
pas abandonar de sa vida.
Pr'aquò, las analisis d'economia avián
un autre pendís que lo capitalista de Berthaud e Girard:
S'èra descubert a la redaccion d'Occitània a prepaus de
Lac. D'aquí partent, s'èrem meses qualques unes a se'n
preocupar seriosament. La cauma dels carbonièrs de la Sala
(francés : Decazeville) a partir de decembre 1961 nos
donèt la darrièira butada. A la començança
de 1962, dins la Comuna de Ferrol a Narbona (omenatge a 1907)
creèrem lo Comitat Occitan d'Estudis e d'Accion.
A partir d'aquí pas pus res es coma abans. La
societat occitana en movement a rejonch lo luòc ont
l'occitanisme s'èra mes a pensar en son nom. De
carbonièrs dins la minièira pòrtan
testimòni en occitan. Los occitanistas an rejonch son
pòble. La vergonha de 1907 es escafada..Elabòran un
programa politic. L'occitanisme es tanben intrat dins un debat nacional
francés ont montarà a un cimèl de responsabiltats.
Lo provincialisme felibrenc es doblidat. Nòstre temps dos
fasiá que tirassar la sabata abans l'escasença. Ara, a
l'escasença. i sèm.
Mas a l' I.EO. la crisi s'aprepara. Sus las
posicions culturalistas de Castan acaban de se rambar Girard, ressortit
de l'ombra, e l'escrivan Manciet, un moment nòstre Secretari
General. A tres declaran lor oposicion a l'orientacion nòva e
generala de l'occitanisme, ça que la mantenguda fòra
l'organisme cultural (ai demissionat de sa presidéncia per
passar liure al C.O.E.A.). S'atròban davant d'occitanistas
recrutats esencialament per la mission pedagogica (la lei Deixonne a
finalament servit a quicòm) e que banhan dins l'actualitat
cauda: son politicament sus l'avançada sociòeconomica. La
crisi peta a l'Amassada Generala de l'I.E.O, a La Sala meteissa en
1964. Lo respectable organisme cussonat es per perir dins lo moment. Se
requinquilharà, mas per una autra istòria.
Temps Dos : Las Vint Gloriosas
Sus la cauma de La Sala s'encadenan vint annadas de
luchas popularas sota bandièira occitana. A cada còp la
bandièira, son pas los occitanistas que la prenon, mas lo
pòble en movement.. Tre 1962, ai sauput que la
"Renaissença" virava sus sos gonfons e del còp
veniá vertadièira: passava a èstre l'afar de la
gents, d'una societat, d'un pòble sai que..
La Sala es un aut luòc de la
consciéncia obrièira. La minièira es
amenaçada de barradura dins la simplificacion europeïsta
que lo Govèrn francés gaullista fa dins lo moment de la
CECA (Comunitat per lo carbon e l'acièr) en favor de la Lorrena
e del Nòrd. Lèu, la revòlta pren de dimensions que
passan las vistas professionalas. Una dimension d'aliança
obrièrspaïsans, en un país ont pasmens lo mond
agricòla vòta tradicionalament a drecha. Aquela
aliança desliura un sentiment regional interclassista: una
federacion de dètzesèt departaments capita d'acampar a
Rodés un "petit parlament ". Una part del territòri
francés (lo SudOèst) se dessenha en país
sacrificat lèst a la revòlta. Tornam a 1907.Lo
concèpte clau de "colonialisme interior" apareis. Lo sentiment
d'occitanitat
s'empèlta sus el.
A un nòu 1907, qual i pensariá pas se
la profession viticola intra en lucha en Lengadòc contra lo
mercat capitalista dels vins.? Tornarmai se tracha d'aparar lo "vin
natural" contra la farlabica. Tornarmai la region se reconois tota
dins sa societat productritz pilòta. Los "Comitats d'accion
viiticòla" se fan "Comitats occitans". La "Guèrra del
Vin" vèn violenta.. En 76, ne serà al cimèl : a
Montredon, près de Narbona, i a dos mòrts, un CRS e un
viticultor. Lo 29 d'abril cent mila personas desfilaràn a
Montpelhièr per la defensa globala de la region e lo "viure al
país". Un centenat de bandièiras occitanas espelís
sus lo cortègi : es lo signe d'una intrada de la CGT e d'un
front d'esquèrra, per conversion, a la lucha.
Entretemps, en 72, contra l'extension del camp
militar del Larzac , los païsans se revòltan. Lo mond
obrièr es alertat. Lo recampament gigantèsc de 73 se
farà sota lo signe de "totas las luchas". Lo simbol del
soilevament popular, l'eslogan "Gardarem lo Larzac" serà pas
jamai prononciat qu'en lenga d'òc. Mas la "meisson per lo
Tèrç Mond" ditz quicòm mai. Sul Larzac, longtemps
abans Seattle, Occitània ven d'inventar
l'altèr-mondialisme. La lucha contunharà. París
veirà arribar los Larzacencs e sas fedas sota la Tor Eiffel,
acompanhats d'un pòble a eles ligat en esperança.
Dins lo bacin carbonièr de las Cevenas, un
potz, Destival, al luòc dich l'Adrech, es menaçat de
barradura. La revòlta nais tanben aquí. Sus lo potz, un
ancian de La Sala, Ifernet, secretari de la CGT, a mes la
bandièira occitana. Aquela bandièira, l'anarai portar al
fons, a l'endrech ont lo poder a tancat la galariá.
Lo legeire escusarà la primièira
persona. Pòdi pas far autrament que de l'emplegar, per la vertat
istorica. En març de 1981, caminarai a Montpelhièr amb
d'elegits d'esquèrra al cap d'una molanada qu'avança sota
una forèst de colors occitanas, e a qui parlarai al Peiron dins
nòstra lenga. Aquò's lo sovenir pus car de ma vida
militanta, amb lo discors qu'aviái fach a Montsegur en junh de
73 a una bèla frapa de joves.. Las doas vegadas un movement
inedich preniá una avança. suls occitanistas. Èri
aquí per lo saludar.
Entremitan d'aquelas luchas popularas, peta la
revòlta de mai de 1968, ont lo poder francès manca de
crebar de la revòlta de la joventut, ont de Gaulle s'esbinha un
momenton de París, ont torna per remetre en plaça
l'immobilitat sociala, en esperant d'èstre batut per la
mediocritat del sistèma politic quand sas trompetadas a la
grandor nacionala despèrtan pas pus de ressons. Al mièg
d'aquel grand borbolh, la causa regionala e l'occitanisme fan lor
traucada. Es lo moment ont, a grand prètz d'estudis, me soi fach
istoriador economista. A partir de La Révolution
régionaliste e Sur la France, soi per escriure la desena de
libres que l'edicion parisenca aculhirà e que faràn lor
rambalh.
La revòlta de las minoritats revolucionàrias ven
d'actualitat. En Occitània un desplaçament de la
tòca se fa. Fin finala, se pòt dire que la revindicacion
sociala pallèva d'una auçada lo reviure cultural; Una
nòva poesia grelha, la nòva cançon de combat,
Claudi Martin l'inventa, lo Teatre de la Carrièira dreça
sos emponts. L'atmosfèra publica tota sembla de s'occitanizar.
Lo C.O.E.A. a fach camin, mentre que lo Partit nacionalista fondat per
Fontan, chorra dins sa ponhada d'aderents, luènh de tota
preséncia publica.
Los occitanistas qu'avián pres la virada de
1962 se son religats al movement nòu e animós dels Glubs
de pensada, que marca l'epòca. Aital s'atròban a la
creacion de la "Convention des Institutions Républicaines" en
abril de 1964, cotria amb "Les Bonnets Rouges" bretons. Los qu'an
viscut lo moment de l'acamp fondator al Palais d'Orsay de París,
en abril de 64, ne pòdon testimoniar: las analisis del C.O.E.A.,
son projècte de regionalisme socialista passa lis ."Òm se
creiriá pas mai en França". Me tròbi butat a la
sesilha conclusiva a costat d'un Mitterrand silenciós. Far
passar lo concèpte de "colonialisme interior" èra
borrolar de tròp las consciéncias, mas l'essencial del
programa nòstre sauta lo sulhet. Pòdi dire que de la
futura lei de regionalizacion de Defferre l'uòu es aquí. .
L'experiéncia de la CIR anarà pas
fòrça luènh. La temptacion politiciana i coava.
Mitterrand entamena lo grand jòc que durarà d'annadas e
lo menarà la presidéncia de la Republica. Fonda una
Federacion socialista. Lo C.O.E.A. se pòt pas daissar rebalar
dins l'aventura. Aprofecha los "parachutages" de
tradicion per se tirar en 67 de la trapèla. A ja trobat
l'aliança de remplaçament. Mendès France dona la
sortida. Convòca a Grenòble un Collòqui sus la
reforma de l'Estat. Miquèl Rocard i pronóncia la famosa
relacion "Décoloniser la Province". Seguirem totes los acamps
regionals que maduran la pensada. Lo corrent d'una nòva
esquèrra, modernista, nos pòrta amb l'essencial de
nòstras idèas. En 68 lo C.O.E.A. mudarà en Lucha
occitana. Es passat clarament d'un regionalisme decentralizaire a un
autonomisme socialista. Mas Rocard en son torn se va daissar
entraïnar per la politica de partit. Amb, o cal dire, l'aparament
de las "minoritats nacionalas" al bagatge, se prepara a afrontar
Mitterrand al congrès del nòu partit socialista a Metz en
79. Una manòbra de coladissa a permés a l'opinion
contrària , la de Chevènement de s'assegurar.la majoritat.
Mitterrand s'engatja pasmens sus una via decentralizatriz e
culturalista. Parlarà dins sa campanha de la promocion del
"drech a la diferéncia".
Segond entracte
Al crestenc de preséncia publica, l'occitanisme podiá
pensar, non pas cèrtas a l'independéncia nacionala coma
contunhava de presicar lo PNO per el-meteis, mas a un estat
d'inquietud de l'aparèlh istoric França. L'idèa
qu'aviái aguda d'una "refondacion" nacionala e que mos libres
sostenián èra venguda credibla e ne reculhissái
las pròvas. La principala èra lo discors de de Gaulle a
la Fièira de Lion ont, en anonciant dins son estil la
decentralizacion, i vesiá un cambiament dins lo destin naional.
De Gaulle tombat, lo jòc necessari per aviar
la mudason, l'evidéncia se confortava: que, coma podiam pas
esperar i arribar amb nòstras fòrças solas,
caliá renfortir nòstra plaça a l'esquèrra. Aviam aquí las amistats e de promesas.
Per malastre. Pompidor remplacèt lo grand
òme dont aviá preparat la casuda dins sas intrigas. Lo
govèrn de França tornava a la drecha e al grand capital.
Anava caler esperar de tornar trobar l'escasença, que
seriá en 1981. Mas lo temps d'espèra
coïncidissiá amb nòstra pus galharda credibiltat
publica, e podiam la melhorar. Caliá o voler. Pr'aquò,
del temps que Lucha Occitana s'apreparava a abandonar son extremisme
revolucionar per una posicion negociabla, un repic de malautiá
cronica rosegava l'occitanisme. Lo nacionalisme tornava, non pas mai en
version fontaniana, mas segon lo tèrç-mondisme de
mòda dins lo temps de la descolonizacion. Aviá de garents
del band del PSU e animava en cò nòstre una literatura de
combat. Aviá de bon entendre ges de programa, senon, en
primièr, de montar a l'assaut dels mini-poders de nòstras
organizacions e d'escafar l'adjectiu aseptizant, que li semblava, a
l'expression de "colonialisme interior". Aqueste còp es pas sota
l'ipocrisia silentosa, mas al contrari dins una retorica violenta e
tartarinèsca que l'independéncia occitana avenidoira se
formulava,
Farai cort aicí. Ai pas enveja de
tornar a un moment nòstre quasi inconfessable, ont la lucha de
tendéncias, a l'interior de l'I.E.O.,
primièira victima, preniá un biais de cambetas,
manipòlis, desviraments de fonzes e rotlament d'escòrnas
grassas. Aquel corrent (o son cap-bramaire) montèt al poder sus
un afaire de reforma d'estatuts que ramentava lo Felibritge a sas
acabalhas. En paucas d'annadas ans, la creacion se refugiguèt
dins sa libertat, l'ensenhament faguèt flòri dins una
Seccion pedagogica autonòma trabalhaira, e la responsa de la
recèrca s'organizèt dins una Associacion internacionala
d'Estudis occitans. La despuèlha flaca de l'IEO èra
devenguda una pèl voida.
M'aplantarai un momenton sus l'accident de 74. Pompidor
moriguèt. Sa succession, amb una lei electorala permissiva
faguèt grelhar las candidaturas. La mieuna foguèt
avançada pels Bascos e pels Còrsas, e mai una part
del movement breton, Solament après e tard, Lucha Occitana se'n
mainèt. Acceptèri. La jòga dobla èra
de provar una cèrta recepcion de nòstras
idèas e de negociar los vòts obtenguts per faire la
balança al segond torn. Avisats per l'enquista dels
prefèctes, la drecha veguèt venir la menaça.
Lo Conselh Constitucional, sens donar ges de pròva,
invalidèt prossas de signaturas en ma favor per me
remandar a mos estudis e mon Universitat.
I aviá dins aquel còp mancat un doble
servici rendut a l'ala "extremista" de l'occitanisme : desquilhar
"en jogant las bendas" Lafont de la plaça qu'encara ocupava amb
son "regionalisme" aborrit ; provar aut e clar, qu'amb l'Estat
francés i aviá pas res a far, coma foguèt dich e
proclamat. Dins los qualques jorns de ma candidatura, los
Comitats de sosteniment que se disián "Volèm viure al
país" se trasformavan en movement. Demorava a levar Lucha occitana del mitan. Se faguèt pas gaire
après dins un acamp a Fijac previst per la conciliacion. I
èri pas.
Lo temps de Volèm viure al país es
marcat per la preparacion de Mitterrand a la succession del
nòu president elegit, Giscard d'Estaing.
L'ossamenta n'es l'aliança dels Socialistas amb los Comunistas
dins una Union de l'Esquèrra. Es aquí que los
Bretons se son engulhats fins a obtenir de sètis
d'elegits..
Mas l'Union s'estrifa en 77. S'es sovent presentat
l'eveniment coma una catastròfa tombada sus nòstre
suc. Las causas son pas vistas condrechament
Es VVAP qu'a presas sas distàncias amb tota la partida politica francesa.
Farà que las confirmar, en tèrmes esquerristas (retorn al
discors ancian de Lucha occitana, mas amb la resonància
nacionalista !) en 77. Posicion ont l'ufana se confla de la
sensacion d'isolament : "On rappellera aux apprentis sorciers
parisiens que si l'Occitanie était autonome, elle serait
déjà socialiste." Consí alara se
plànher de pas èstre ausits?
Mas los comunistas, eles, deliurats d'aliança
amb lo PS, contunhan d'ausir. Sus lor recepcion favorabla a
nòstras tèsis, s'es volgut parlar de recuperacion.
Es ignorar çò que bolegava dins las consciéncias
popularas occitanas. Ieu que visquèri l'aventura a l'interior, o
pòde dire. Quand los quadres del Partit veguèron
las bandièiras occitanas venir tant espessas en
LengadòcRossilhon e dins la zòna de la Mar de
Berra, e mai montar a París a la fèsta de l'Huma
per trens entiers, lor calguèt se dire: " I a quicòm que
se passa".
Çò que se passava, es que lo mond
obrièr en vivent lo colonialisme interior compreniá
que de lo denonciar èra pas que rason e vertat. "Les
camarades disent que vous avez raison" çò
faguèt Marchais per intrada a la convèrsa que
m'aviá demandada. Coma se comprèn, anavi pas abandonar la
clara compreneson e la cauda amistat de mon "pòble"
(escusatz lo creire). E l'acòrdi seguiguèt. A tres
escrivans faguèrem lo manifèst Mon País escorjat.
Las signaturas abondèron.De mon libre Autonomie, los comunistas
tiirèron lo tèxt d'una proposion de lei. Lo 10 de mai 80,
la fèsta de la CGT per sostenir la lucha de l'Adrech se
diguèt Viure en occitan e virèt a la fèsta
per la lenga. L'aparelh del PC es pas estat recuperator de
l'occitanisme; direm al mai pièger qu'a sauput per un moment
agantar la partega que lo desvelh dels Occitans li porgissiá.
Lo Partit socialista auriá plan seguit se
l'estrategia partidària o aguès permés..
Dins sa campanha victotiosa Mitterrand s'engatgèt pel "drech a
la diferéncia" e foguèri un dels primièrs
convidats per el a l'Elisèu. El preniá de
nòtas per sos ministres! Guidòni, nòu deputat de
Narbona me diguèt dins sa Comuna: " lo partit occitan, es
ara lo partit socialista". Pas qu'aquò ! Mesdirai pas per tant
d'aqueles que se i escrivián per letra antidatada.
Dirai pas res mai, senon qu'en avent assistit a
Orlhac, a la fin de l'an d'abans, a l'acamp general de l'I.E.O. e a una
votacion plan orquestrada ont foguèron batuts los que
volián reviudar aquela pelha ja mòrta a qui aviái
consacrat lo tròç mai bèl de ma vida, aviái
pres la retirada e l'estrada. E m'èri dich qu'èra plan
una fin. Fin de nòstre Temps Dos.
Al
nòstre, la confirmacion venguèt en mens de dos ans. Los
venceires d'Orlhac, confrontats a la solitud sociala qu'avián
causida, al voide practic de lor projècte, a lor incapacitat a
far, se mangèron entre eles e diguèron seba. La desbranda
deviá passar a VVAP. En 84, lo "movement occitan"
aviá viscut. Caliá avançar sens el e a sa
plaça.
Per malastre lo grand projècte francés
s'escrancava tanplan. A la prima de 83, Mitterrand deguèt
reconóisser que lo capitalisme global, menat a grand
galaup pels Americans e qu'aviá penetrat tota Euròpa,
permetiá pas ges de libertat d'esquèrra. Al grand
desplegament de grandor passada de Versalhas, los caps d'Estats
convidats foguèron pas gaire badaires. A partir de la desfacha
de sas ambicions d'independénca financièira, l'òme
qu'aviá entraïnat al Panteon tantas d'esperanças,
devenguèt lo pus gaullista dels presidents e prenguèt lo
temps en un doble mandat de finir d'enfonsar la politica
estrangièira dins los còps mancats, la politica africana
dins un desòrdre colonialista e d'enòrmes massacres, la
politica de l'Elisèu dins d'escàndols de cort, e dins
aquò, après aver escampat Mauroy, gausiguèt tres
Primièrs ministres, Fabius, Chirac e Rocard. L'esquèrra
tombèt, lo Partit comunista foguèt reduch a un fons de
saca, la drecha liberala provèt son incapacitat a governar e lo
Front Nacional montèt .
Sota aquel "règne" tristàs d'un cap
d'Estat mediocrament manigancièr pres per l'angoissa de la
mòrt vesina, la societat francesa mudava. E coma la classa
politica tota, ocupada a mantenir sos avantatges dins un duèl
d'especialistas de l'embrolha, ignorava de mai en mai la realitat del
país, los ciutadans avián decessat de se fisar a ela.
Aquò èra per persistir sota totes los govérns de
centre drecha o de centre esquèrra, incapables de comprene la
borrola que s'èra mesa dins la societat francesa e que
respondeguèron per de finochariás o per l'incapacitat als
grands movements que trasián las gents dins la
carrièira. Patolhavan dins la fanga d'una fin
d'istòria de França.
La manca d'un movement occitan intelligent,
animós, coratjós, ambiciós, que reprengués
lo movement ascencional de las Vint Gloriosas a son cimèl, se
fasiá bravament sentir. Dins la bolovèrsa sociala que
bacelava lo quite regim, se comprèn que la revindicacion
"regionala" pesava gaire per de politics incapables de sortir de lor
clòsca D'aitant gaire que sos aparelhs avián desaparegut,
que i aviá pas d'aliança possibla amb un
partitsostèn e pas ges d'ondada populara. Lo pic e repic
francés victòria de 81, esclapament e virada de 83
aviá netejat lo terren d'una accion occitana possibla. Amb
quauques gasanhs de primièr temps deguts a nòstre aliat
lo ministre Savary, avançàvem dins un desèrt. sens
resson. Caliá comptar amb l'immobilisme de la representaacion
nacionala centralista;. Rocard ensagèt de far votar un estatut
per lo pòble de Corsega. La responsa foguèt una
aumòrna "dans le respect de l'unité nationale". E se
daissèt poirir.
Nòta personala: podiái
pas pus creire a França ni a l'occitanisme, me restava la
denóncia per l'analisi del "Dénouement français"
adreçada à "ces cons de Français" e a "ces
couillons d'Occitans". Mas ni los uns ni los autres, ni l'ausidor ni
mai la comprenèla se destapavan.
(Fin de l¹article dins lo n° venent : Las tres tòcas del temps tres)
Las tres tòcas del temps tres
Aquí la seguida de l'article de Robèrt Lafont sus 150 ans d¹occitanisme.
Un temps
nòu, un Temps Tres, cresi que nos nasquèt un jorn dels
ans ochanta dins una Calandreta ont un mèstre o una mestressa
d'escòla aviá acceptat un salari de misèria per
ensenhar l'occitan a una desena de dròlles que ne sabián
pas una paraula. Èrem a las escanas, quasiment a las
espèrras.
D'un ponch vesin de zero,
remontàvem amb nòstras paubras armas. Èra plan
tornar prene lo problèma de nòstre èstre al mond a
la basa. Ni lo Felibritge ni l'occitanisme, avián pas jamai agut
la vòlha, ni los mejans ni l'environa per aquel autòpari.
Filhs de nosautres, naisseriam enfin ?
Vosautres, amics
de uèi, occitanistas intrats dins lo temps tresen quand ieu
èri ja sortit del segond, vosautres que de filhs n'avètz
faches dins vòstreis escòlas e dins vòstra accion
testarda, sens totjorn i creire ni tanpauc ne conóisser lo
nombre, a l'automne passat avètz agut le sospresa,
çò me disètz, de veire venir vos rejónher a
milhièrs a Carcassona una joventut que passava vòstra
espèra. A Carcassona i èri pas, rason d'edat e de santat.
Permetètz doncas ara que vos diga qualques paraulas. Paraulas del sulhet, entre lo passat que s'escafa dins lo rire dels calandrons e l'orizont larg que desviste.
Las tres tascas
Los joves, avètz tres tascas. Anatz a tres tòcas.
D'en primièr la lenga.
Avètz darrièr vosautres cent cinquanta ans d'escritura
renaissenta que son cent cinquanta annadas de mòrt lenta dins
l'usatge social. Benlèu qu'avètz ara reversada la
situacion. O cresi de còps quand entendi los joves d'ara charrar
òc entre eles, de contunh e sens ges de complèxe ni de
vergonha. Pausan amb natural que la lenga es abans de tot una paraula
sociala, e una paraula actuala, que parla de tot.
Per la lenga escricha, çò pus
important es fach. S'es fargat dins los ans trenta del sègle
passat un sistèma grafic que nos remetiá dins lo debanar
de nòstra istòria culturala e dins una frairetat de
dialèctes. Es pas perfièch, mas elegant, intelligent e
significatiu del projècte que pòrta. Cal que foncione.
Una lenga es viva quand òm l'escriu per exprimir
çò qu'òm vòl dire e non pas en se pausant
eternament de questions sul biais d'escriure. Me regaudissi de veire
ara los escolans e lors mèstres, los elegits de las comunas,
departaments e regions entre Ròse e Mar granda, escriure
l'occitan, quand o decidisson, dins una normalitat sens rompicap.
M'enrabièri quand dins nòstre rengs tres ò quatre
pelucres remeteguèron l'esplecha sul taulièr a
luòga de la manejar. Entre temps un e temps dos, avèm
plan gastat nòstre temps e lo temps de vida de la lenga a
aquestes pinholatges.
I a, o sabi, la question de Provença, ont
s'es enuresida la dualitat d'escritura. Mespresi pas l'esperit
d'eficacitat practica qu'a presidit a la pacifica entenduda. Mas dins
una estrategia longa, risca d'èstre catastrofica. Digatzme coma
se pòt socializar dos sistèmas tan desparièrs a la
vista coma lo felibrenc e l'occitan e que representan doas visions
diferentas de la lenga e doas edats distintas de la dicha
Renaissença ? L'acòrdi d'alhors servís a rèn. Los enrabiats del
" prouvençau en o " son un rodelet que pòrta pas pus
d'òbras e de valor intellectuala dempuèi un vintenat
d'annadas, mas que contunha d'enverinar la guerreta de las grafias sota
lo govèrn atupit del president ponchut de la falsa region PACA
(" pas cap " ? ). Vos caldrà decidir o d'inserir Provença
dins la vida occitana o de i daissar crebar la lenga sota sos pesolhs e
sas arnas.
Per la lenga orala, me regaudissi tanben qu'enfin se
comprenga clar sos enjòcs de vida. S'es partit d'una
conoissença de situacion, e se son facha las enquistas sus
l'estat d'usatge. Amb cinquanta ans de retard e sens la pensada "
terapeutica ", quand las regions o un rector prenon l'iniciativa,
l'occitanista repotega pas mai. A defaut de pensament sociolinguistic e
terapeutic, la tòca es plan definida : far reviure una lenga
sociala.
Pensi coma totes que las mesuras d'incitacion devon
pas anar contra çò que pòt subsistir de lenga. Es
pas un combat de joves contra vièlhs, de lenga normalizada
contra patés. Quand se tracha de paraula viva, cal daissar far
la vida. Que lo retorn a l'occitan siá dins de cases retorn al
pepin e que los joves estudiants parlen entre els l'occitan comun que
se farga ja, la vida l'emportarà. La vida d'una lenga, la
mudason es de sa natura coma la varietat de terren. L'occitan avenidor
serà lo lengatge d'escambi dels parlaires de son espaci. E
cresètz pas que sián los occitanistas que lo
faràn. Serà, se jamai se fa, a la mesura interdialectala
de la relacions umanas, que son pas pus ara las de la carreta o de la
bicicleta.
La decision es a l'usancièr, melhor : a
l'usatge, perqué lo procès d'evolucion del lengatge es
sempre inconscient. Mas aquí tocam un nos de problèma.
Vos cal pensar, amics, que los dètz mila o quinze mila
manifestants de Carcassona, que vos emplisson d'alegria (consí i
prendriái pas part, ieu que dati dels acamps a quinze personas
que se parlavan en francés? ) son qu'un primièr pas.
Pròva que lo cercle occitanista a fach un grand creis e subretot
que son " audiéncia ", coma se ditz, s'es alargada. Es pas
encara la societat, encara mens un pòble al secors de sa lenga.
Pensatz a las manifestacions catalanistas gigantas per l'estatut de
Catalonha. Ieu pensi als qualques còps ont parlèri
òc a una desena o doas de milieirats d'obrièrs e
païsans. Èra pas qu'un ensag. A vosautres la bèla !
Cresi que per que la lenga bolegue lo pòble,
cal que li parlès d'el, que li parlès del país.
Lo País
: una Nacion ? Seriá temps après cent cinquanta ans
d'ipocrisia ò de discors al vent, de i veire e de parlar clar.
La nacion miègjornala o provençala foguèt una
opcion inconfessable dins lo temps I, ont de Nacion i aviá pas
que França. Foguèt una paraula dins la Coupo santo, mas
de la cantar en ceremònia li lèva son seriós (a
Nimes se canta per las corsas de buòus a l'espanhòla).
Ipocrisia encara dins lo Temps II, fins al moment
qu'ai contat de la petada fontaniana. Ipocrisia encara, après la
petada. Ai pas vist los membres de l'I.E.O. qu'avián donat lor
signatura al professor d'etnisme lo seguir publicamant. Demorèt
fins a sa paura mòrt en Itàlia solet amb una ponhada de
discípols. E lo fracàs deviá s'estirar encara
cinquanta ans.
La paraula cremanta deviá aver un pauc de
succès quand quitèt la teoria e s'aparièt a la
proclamacion oratòria, dins lo temps de l'ondada
tèrç-mondista. Mas, al servici de la Nacion, en vint ans
pas cap d'atemptat, pas un occitanista que reprenguès a la
volada lo fusilh qu'Alranq bandissiá a la sala, pas un
gèst de coratge, pas que de retorica. La retorica se
desconflèt quand Mitterrand venguèt Prince.
Alara ? Dins lo voide de doctrina ont
sèm, de qué far de la Nacion. Perduda ? Lo PNO s'es
fach capelan d'un regionalisme fadorlàs e del federalisme
nòu descobèrt. Lo POC, que ne soi membre per
acòrdi global, pensa a las regions e a una federacion
europèa. Pòdi apondre mon analisi e mon
experiéncia. Dins Sur la França, pausèri la tria
entre Nacion etnica, o primària (Occitània n'es una) e
Nacion de contracte ( França n'es una, e mai se foguès
autòtraïda). De tant que la Nacion segondària
s'esperlonga dins sas estructuras e l'opinion civica, pas res a far que
de negociar amb ela.
Se pòt que l'estima aja quauques avantatges.
Quand la lei Defferre passèt, nòstra decepcion
foguèt generala. Lo decentralisator departamentalista
aviá trabalhat sus l'idèa de 64 per la plegar a un
manteniment de las estructuras cussonadas. I aviá ça que
la dins son tèxt la novetat de la quita region, e mai
foguès pas qu'una anciana " Circonscripcion d'Accion Regionala "
de l'Estat. E quicòm a gratar : a èstre serioses, digam
que las culturas regionalas vivon despuèi vint ans de
subvencions aquí glenadas.
I aviá sustot las insufiséncias de la
lei francesa a respièch de las regionalizacions europèas.
Ai verificat : se son declaradas non pas als Conselhièrs
regionals, politics de la banasta francesa, tampats en clientelisme,
mas al ponch sensible de " responsabilitats per defaut " : vèrs
los Presidents de regions. Cinc d'entre eles me confessèron que
quand parlavan amb Pujòl, avián vergonha. Dins lo cercle
europèu de lors collègas, ont totes se conoisson e se
tutejan, fan la mina dels paubres que quistan. Dels presidents
franceses, Pujòl dins lo privat parlava amb un sorire.
Mas aqueles presidents son ara al nos de relacions
internacionalas, de contractes que los traspassan de tot costat,
ajudats dins los gropaments que talhan dins l'espaci europèu,
suls axes o atlantic o renan, butats dins los projèctes
d'Euròregions que desnosan las cordèlas de la borsa de
Brussèlas. Per pauc qu'ajan l'ambicion de lor situacion,
espròvan l'estrechura de l'Estat francés. I a pas gaire
l'Aquitan Rosset, lor baile, los menèt a protestar a
París contra l'estranglament estatal francés dels
crèdits qu'Euròpa lor dobrís.
La forma pus destrantalhaira de la famosa inegalitat
del territòri es ara lo verrolh parisenc sus las relacions
Euròpa-regions. Es pas lèst a sautar, mas poiriá
generar un conflicte fruchós dins un pecic de temps. Defferre
aurà servit al mens a desvelar la dralha que tapava : lo
conflicte de las regions amb l'Estat-nacion.
Vos cal seguir l'afaire. L'exemple melhor de la
contradiccion es l'Eurò-Region ont s'es botat un
tèrç d'Occitània e ont Catalonha mena lo
jòc. Son programa publicat es quasiment fach de las conclusions
de nòstre Eurò-Congrès dos mila. Me dison qu'es una
pietat de veire coma los deputats occitans, enregdesits
d'inintelligéncia francesa, arriban pas a encapar lo
nivèl de decisions ont son montats.
Sabi : es un nivèl ont l'occitanisme
jornadièr accedís pas mai qu'un elegit local.
Dempuèi mai de vint ans, vesi sos responsables dobrir
d'uèlhs de chòts e enfonsar lo cap dins las espatlas
quand lor parli de passar decideires. An fonhat
l'Eurò-Congrès ont an daissat pèrdre de
bèlas escasenças de contactes amb de joves animators
d'una economia de poncha. Lo moment es pasmens vengut de se
desengrepesir las cervèlas. Se i a, dins los que me legisson, un
sol companh que se sentís la vocacion (anavi dire : l'ambicion)
d'intrar dins la partida ont se fa Euròpa de las regions pas res
es encara perdut per nosautres.
Doblidi pas Occitània. La dubertura practica
a son emergéncia es dins la politica interregionala
europèa, que s'imaginava pas brica fa trenta ans, e qu'es ara
l'actualitat viva, movedissa sota la glaciacion dels Estats.
Vòstra tasca es de ligar la causa de la lenga a la partida
pan-regionala. Es una quichada d'istòria que vos cal assumir.
Pensatz i a Besièrs l'an que ven. Cal far sortir l'idèa.
Sètz lo " grop de pression " que pòt, SE VÒL,
donar la butada.
Emergéncia d'un nòu Estat-Nacion ?
I a pas ges de projècte tant anacronic e per las
gents tan repulsiu : pudís a de sègles d'opression e de
guèrra. La vista d'avenir que s'aprepara es autra: es una
Euròpa federatritz d'espacis dinamics, encara mai de que regions.
Es aital que lo nacionalisme estequit se passa d'auçada.
Seguissètz çò que dison los Eslovèns
aquesta setmana. Mon " sòmi " es un espaci occitan-catalan
membre fondator d'una federacion democratica europèa. Es pas
deman la velha, sai que, mas ensagi de somiar just e pro esvelhat.
L'empacha es l'Estat-nacion. Es la rason per que me soi pausat contra lo
Tractat-Constitucion ont los Estats nos donava un òs a rosegar
per nos emmantelar melhor dins lor poder eternizat.
Ara lo tresen ponch, la tresena tòca.
L'enonciarai a la lèsta. Amb una esperança a la mesura de
la terror, ara que se debana, çò cresi, al país
del Cèdre, brèç de la civilizacion, lo
primièr acte de la tresena guèrra mondiala e de la
possibla fin de la raça umana. Vivèm, tant que
vivèm, dins un mond globalizat. L'Empèri de Wall Street
es global. L'Empèri de las armas distribuidas entre dos camps fa
una soma de menaça globala. L'espaci de l'intelligéncia
innovaira tanplan.
O ai dich, la protèsta a la rasic contra la
globalizacion imperialista es nascuda sul Larzac. Es aquò que
d'occitans tornèron dire en lenga d'òc al meteis endrech
fa tres ans. Es aquò qu'anèri dire en catalan, en
conclusion d'un Eurò-Congrès, a Barcelona, una ciutat e un
jorn ont la joventut proclamava la vida sus las muralhas : Gardarem la Tèrra.
Que l'occitanisme aja pas paur de se quilhar a
aquesta auçada. Es son vertadièr nivèl. Per ieu,
despuèi totjorn la causa occitana es pas provinciala. Es lo partit de l'Òme.
E per vosautres ? Lo Temps Tres seriá pas lo d'un paratge
ecumenic ? A l'ora de la globalitat culturala tant coma
guerrièra, la patz tòca tèrra en tot luòc.
E mai espelís dins nòstre ermàs.
Robèrt Lafont